La pudor de ranxo de tercera que pujava cada migdia pel petit conducte de ventilació era prou forta com per posar a dieta fins i tot els més golafres. El fum de les olles que provenia de la cuina em va fer sentir una nàusea a l’esòfag. Vaig incorporar-me del llit, on havia jagut tot el matí, sense res millor a fer que repassar tots els meus errors una vegada i un altre, i vaig agitar les mans per l’estança en un intent per esvair aquella olor nefasta de l’ambient.
Sabia que no funcionaria, que hauria de conviure molt més temps amb aquella pudor, així com també amb la fortor d’humitat i amb el constant degoteig des d’un punt del sostre que em martellejava el cervell amb el seu so dèbil però constant. Gota a gota escoltava aquell soroll que molts cops no em deixava dormir, ni tan sols pensar. La meva ment quedava atrapada en les fraccions de temps que separaven una gota de la següent, sense poder fer cap altre cosa que no fos esperar que es produís el proper impacte de l’aigua contra el terra de ciment. Un esquitx a escala mil·limètrica que aclaparava tots els meus sentits durant hores i hores.
Aquell dia, mentre intentava foragitar sense èxit l’olor de ranxo, em va semblar percebre un raig de llum fora del comú. D’on podia sortir aquella claror si no hi havia cap finestra? En alçar els ulls cap el sostre, vaig adonar-me que la bombeta pelada que hi penjava havia començat a fondre’s i, en la seva agonia, emetia uns rajos més potents del normal, seguits d’un parpelleig dèbil que la feia tremolar, fins que va apagar-se del tot.
“El que faltava”, vaig dir en veu alta per a mi mateix i la ràbia continguda de la meva veu va ressonar a les parets nues. Només entrava un fil de llum per sota la porta i sabia que la reparació de la bombeta podria trigar dies. Així que vaig alçar la mà per trobar-la a les palpentes i provar d’enroscar-la una mica. Però una fiblada de dolor als dits em va fer desistir, estava tan calenta que cremava la pell. Com de costum, només podia esperar que algú passés de ronda per demanar-ne una de nova.
El cert és que la foscor no em va espantar, al contrari, em va fer companyia. Gràcies a ella podia crear la il·lusió que em trobava en un lloc més ampli, sense límits físics, sense les quatre parets grises que veia mirés on mirés si la llum era encesa. Durant una llarga estona, vaig imaginar-me que estava en un prat infinit, vaig canviar la fredor del terra en contacte amb els peus per la tendresa dels brins d’herba verda a la primavera.
Per desgràcia, l’ensonyament no va durar gaire, el que va interrompre aquell inesperat moment de benestar interior va ser el soroll sec de la portella en obrir-se per fer-hi passar la safata de ranxo que em corresponia. Vaig murmurar algun renec per l’intromissió i de seguida vaig recordar que necessitava una bombeta nova. Vaig cridar-ho ben fort, per traspassar el gruix de la porta metàl·lica de seguretat. No va servir de res, de segur que m’havien sentit però ningú es va dignar a contestar-me. Em vaig resignar a menjar a les fosques, pot ser així podria pretendre que aquell menjar infecte era quelcom millor.
La vista estava anul·lada, vaig tapar-me el nas amb els dits per eliminar també l’olor i una part del gust. Però el que no vaig poder suprimir de cap manera va ser la textura llefiscosa del ranxo quan va entrar en contacte amb la meva llengua. En podia percebre cadascun dels grumolls de consistència indefinida i com el líquid que els contenia lliscava com una baba cap al meu estómac. Tanmateix, era l’única forma d’alimentar-me, no tenia cap altre opció a no ser que decidís menjar-me els meus propis excrements.
En acabar, vaig enretirar la safata del meu davant i la vaig col·locar tan lluny com vaig poder. Amb penes i treballs vaig aconseguir estirar-me del tot sobre el terra sense tocar les parets i cap component de l’escàs mobiliari. Vaig intentar tornar al prat verd on l’aire era fresc i la llum natural del sol em feia entretancar lleugerament els ulls. Però, per més que m’hi vaig esforçar, no vaig poder. La il·lusió que havia aconseguit crear per escapar de la cel·la d’aïllament s’havia esfumat per complet.
