Sempre que sonaven els timbres del canvi de classe se li accelerava el pols. Sentia unes batzegades intenses a bell mig del pit, com si el cor lluités per alliberar-se de la caixa toràcica que el mantenia presoner. Una mica com el que li succeïa a ell mateix dins del recinte de l’institut. Atrapat entre les parets de maó, l’olor d’adolescència i el menyspreu dels seus companys.
Cada cop que abandonava la relativa seguretat del seu pupitre i li tocava canviar d’aula, caminava amb el cap cot i evitava topar-se amb qualsevol mirada. La seva taquilla, on guardava els llibres de les diferents assignatures, havia perdut tot símbol d’identitat. Tip que li arrenquessin les imatges i retalls dels seus personatges preferits per mofar-se’n, havia decidit treure-ho tot ell mateix. Ara, la taquilla tenia l’aspecte impersonal i asèptic d’una clínica dental acabada d’estrenar.
Mentre pensava en com enyorava l’època de l’escola, en la que els superherois l’acompanyaven sempre a la motxilla, el va veure pel passadís. Tot i que només l’esguardava de reüll per no creuar-hi la mirada, va experimentar la mateixa reacció de sempre. Les dents se li van serrar ben fort i els artells van emblanquir-se mentre premia la carpeta contra sí. “Com podia ser que aquell noi es dugués bé amb tothom i que a ell els companys l’insultessin sense descans? Què tenia en Dani que a ell li mancava?”. Això pensava mentre l’observava amb discreció rere la porta encara entreoberta de la taquilla i el maleïa per dins.
Com cada dia, la majoria dels estudiants amb qui es creuava en Dani pel passadís el saludaven i li somreien. Però no era pas l’estereotip de noi popular, ni alt, ni ben plantat, ni amant dels esports. Aleshores, com era possible que els altres el tinguessin en tan bona consideració? – es preguntava una vegada i una altra. De fet, segons havia sentit dir, en Dani i ell compartien molts gustos, com ara els videojocs, les sèries d’animació japoneses o els còmics manga. Uns interessos que no eren gaire populars entre els altres adolescents.
La diferència entre ambdós era la manera de relacionar-se a l’institut. En Dani posseïa una mena d’aura positiva que atreia les persones sense que fes cap mena d’esforç. O almenys això li semblava a ell, que, per descomptat, no tenia el mateix poder d’atracció sobre els companys. Més aviat tot el contrari, semblava que la seva sola presència els allunyés. Havia deixat de parlar a classe i a l’hora del pati perquè, quan intervenia en qualsevol conversa, sempre hi havia algú que l’interrompia per riure’s del quequeig constant.
El pitjor era que només quequejava a l’institut, ni a casa, ni amb la família li ocorria mai. Era la pressió social el que feia que perdés el control sobre la seva dicció i això espantava la gent encara més. Per si no tingués prou excentricitats i manies diferents a la resta! No, definitivament, ell mai no seria com en Dani, ni tindria tan bona mà per tractar els companys.
De sobte, mentre estava submergit en aquests pensaments, va notar una forta clatellada, seguida d’un riure irònic. Va girar-se per veure la cara d’un dels incomptables enemics de l’institut. Amb una ganyota de superioritat i els ulls injectats de malícia li va dir:
–Què, pringat, ja no tens a la teva taquilla aquelles fotos i ninotets que fotien pena?
Ja es preparava per aguantar més comentaris per l’estil, quan, aquell dia, va passar quelcom inesperat. En Dani ja havia creuat tot el passadís i just passava per davant de la taquilla. En comptes de seguir caminant, va aturar-se en sec i, per sorpresa, va dir:
–Ei, Marc, tot bé?
En Marc no aconseguia entendre com en Dani sabia el seu nom si no havien parlat mai. Però el cert era que quan li va dirigir aquelles paraules, el botxí va saludar el Dani amb un moviment de cap i va girar cua per on havia vingut. Com per art de màgia, sense haver d’arribar a les mans, en Dani havia fet desaparèixer l’assetjador. Així de fàcil, com era possible? Per què ell no podia fer el mateix? Sentia com una bola de foc li cremava la boca de l’estómac i tenia tota la cara encesa de vermell. Estava a punt de posar-se a caminar cap a la següent classe quan en Dani li va dir:
–Si mai necessites un cop de mà, sigui el que sigui, compta amb mi.
No va ser capaç ni d’obrir la boca per contestar-li, només va fer un gest afirmatiu. Un pessigolleig revitalitzant va estendre-se-li per tot el cos i va fer que s’apagués aquell foc que el cremava, convertint-lo en cendres. Per fi va entendre per què en Dani queia bé a tothom.
