Em temia que algun dia passés i, bé, ha passat! Confiava que mai no hauria de sentir aquestes paraules amb la seva veu, però m’havia equivocat del tot. Una mai no pot estar segura que la cultura patriarcal masclista no influeixi també en el seu estimat marit. Per molt moderna que es cregui una parella, per molta educació igualitària amb què pretengui criar els seus fills, la bomba pot caure en qualsevol moment. Com se li acut dir el que va dir davant de tots els nostres amics? La meva cara devia ser tot un poema i no era pas per menys. “Clar, com tu t’estàs a casa, ja no te’n recordes del que és tenir un treball sense horaris i et penses que em puc escapolir de les hores extres”. Sempre dic la meva opinió en veu alta, però aquest cop vaig emmudir per complet. Mentre la part masculina del sopar feia un mig somriure dissimulat, vés quina sorpresa, les dones de la nostra colla d’amics se’l van mirar amb desaprovació.
Que no recordo com és no tenir horaris al treball, diu! Però si no en tinc, estic enfeinada les 24 hores del dia! La meva decisió de no tornar a treballar després d’haver tingut els bessons implicava renunciar a qualsevol descans. I té la moral de dir-me que no pot deslliurar-se del treball per passar més hores a casa! Quin riure! Jo, de la meva feina, sí que no me’n puc escapar! M’agradaria veure’l a ell canviant bolquers, preparant biberons, netejant mocs, cuinant, anant a comprar i organitzant-ho tot perquè el senyor pugui arribar a les tantes cada dia amb el pretext que el seu cap l’ha segrestat. A més, amb l’excusa que ja és molt tard i que està tan cansat, fa el mínim perquè no pugui retreure-li que no està pels seus fills.
Teníem un pacte, ell treballaria fora i jo estaria pels nens i per la casa. Això últim no és sinònim de no treballar, tot el contrari. Els dos hem estat sempre d’acord que els estats haurien de retribuir el treball a la llar i fer visible la contribució de milions de dones a la societat. Per tant, el nostre pacte també incloïa una clàusula no escrita, i més que evident, de no menystenir mai la meva tasca. Per això, el comentari del meu marit va ser pitjor que una infidelitat, va ser una traïció a tot el que jo coneixia d’ell. L’home que sempre havia defensat el feminisme i els drets de les dones ara es recolzava en una de les creences més esteses de la cultura masclista: “les dones tenen sort de quedar-se a casa, allà no hi treballen de debò”.
Es ben cert que mai no coneixes del tot la persona amb qui dorms cada nit. Després del que va dir he decidit que, quan els nens facin tres anys, tornaré a treballar i aleshores ja veurem qui és qui no pot escapar de la feina. De la feinada que hi haurà a casa quan jo no hi sigui, vull dir!
