Com cada dilluns, l’Arnau conduïa cap a l’oficina. Aquell dia es notava un pèl ansiós, perquè havia de presentar el nou prototip que aviat es llançaria al mercat. Mentre rumiava si era millor ajudar-se d’una presentació digital o bé només amb la maqueta, va fixar-se en un detall. A la barana de seguretat que delimitava la carretera hi havia un ram de flors subjectat de manera vertical. Mai no l’havia vist, tot i que sempre repetia el mateix recorregut, així que va deduir que podria haver-se produït un accident durant el cap de setmana. Els lliris orientals de color blanc amb el centre rosat emulaven l’ànima de qui va perdre la vida en aquell tram de corbes entre Begues i Gavà.
L’enterrament de la Carlota va estar-ne ple, de lliris, una gran paradoxa tenint en compte que ella sempre em deia que feien olor a cementiri. En efecte, cinc anys enrere, durant el funeral de la seva estimada esposa, l’Arnau es va veure atrapat per la fragància pesada que desprenien aquestes flors. Ni tan sols podia fer-se càrrec que la Carlota ja no hi era, que tots els mesos de lluita contra la malaltia havien estat envà. Al principi van ser símptomes lleus, marejos i alguns vòmits, més tard van començar les llargues estades a l’hospital per mirar de trobar un diagnòstic i, per acabar, una agonia que va durar setmanes sense que ningú no pogués determinar quin era l’origen del dolor.
El final no havia estat en una habitació asèptica d’hospital públic, sinó en una caseta vora mar a Cadaqués. L’Arnau va decidir fer realitat el somni de sempre de la seva esposa, viure en una d’aquelles casetes blanques encara que fos per poc temps. Tal i com ella va confessar-li en els últims minuts d’existència, la salabror del mar i la tramuntana li havien omplert el cos de pau. Després de dir aquestes paraules i de demanar-li que obrís les finestres de bat a bat, el pols de la Carlota s’havia apagat en un capvespre plàcid de finals d’estiu. Des d’aquell moment fins el dia de l’enterrament, l’Arnau tenia un buit a la memòria. L’únic que recordava era com el perfum dels lliris havia ofegat la frescor de l’aire de mar.
D’ençà la seva mort, havien canviat moltes coses. La Carlota i ell havien compartit vint-i-cinc anys de matrimoni i tants altres de prometatge. Li havia calgut molt temps i esforç tornar a fer una vida més o menys digna sense la seva presència. Havia canviat de feina, els fills s’havien independitzat, havia venut la casa perquè era massa gran i s’hi trobava sol, s’havia traslladat a un pis a les afores de la ciutat. Tenia l’esperança que, en un espai més reduït, hi cabés menys solitud. Però aquesta s’escolava per les escletxes més fines i es ficava dins el cos com un hoste indesitjable.
Per aquests motius, el ram de lliris a la carretera aquell matí de dilluns va fer que l’Arnau es preguntés si no hauria estat millor que la Carlota morís en un accident de trànsit. Això li hauria estalviat molt patiment, més encara, li hauria estalviat anar-se’n amb la incertesa de no saber de què es moria. Hauria estat un impacte sec, on el dolor s’hauria esfumat en tan sols uns instants, un final net, sense agonia. Ben mirat, pensava, hauria estat el millor per a ella.
