“No hi ha res més enganyós que els tràilers de les pel·lícules que s’estrenen al cinema”, va pensar mentre posava els ulls en blanc en la foscor de la sala. I pensar que he pagat més de deu euros per l’entrada i quasi el mateix per les crispetes i la beguda! Total, per a què? Per veure la mateixa trama de sempre amanida amb quatre acudits barats i fora de to? Lamentable! Amb els diners que m’he gastat podríem haver anat a sopar fora o haver comprat roba nova. Però no, un altre pessic del pressupost mensual malgastat. Quants diners em queden ara? Si ja he pagat el lloguer, l’electricitat, l’aigua i el gas… Ah, espera, aquest mes també haig de pagar l’assegurança del cotxe. Hauria d’haver-hi pensat abans de tirar els diners en aquesta penosa pel·lícula. Ostres! I també tinc pendent la mensualitat de l’ortodòncia de la Maria. Ara sí que anirem justos fins a final de mes. Bé, ara tant és, ja som aquí asseguts a les butaques, no s’hi pot fer res, només intentar distreure’s amb… Oh no, sento un altre cop el “bom, bom, bom” dins meu. Les palpitacions han tornat. Vinga, la mà al pit com sempre, a veure si així marxen més de pressa. Bom, bom, BOM. No està funcionant aquest cop. Inspira, expira, inspira, expira. No, fes-ho més a poc a poc, que encara hiperventilaràs i serà pitjor. Inspira… Expira… Inspira… Ex… Ara comença la pressió al cap. Quines punxades, déu meu! Calma, calma. Repeteix: tinc diners suficients, tinc diners suficients. Arribarem a final del mes, no cal patir més. Bom, bom, bom. On és la porta de la sala? Aire, necessito aire! AIRE!
Molt millor. Aquí fora es respira millor. Inspira… Expira. Sí. No té cap mena de sentit. Treballar, treballar i treballar, per què? Doncs per no viure. Inspira… Expira. Tot són els diners. Més aviat la manera com s’escapen dels dits. Una vida d’esclaus és el que tenim! Esclaus del diners, esclaus del treball, esclaus del temps, esclaus de les normes socials. Inspira… Expira… Llibertat, diuen! Serà per a qui té diners. Als altres, què ens queda? Ansietat, res més, viure ofegats, amb l’aigua al coll. Llibertat. Quin riure! Esclaus dels nostres dies. I quan aquests s’acabin, què? Au! Sota terra, dintre nínxol o fets cendres. Vida d’esclaus, mort de gossos. Inspira… Expira. Treballar per viure és viure per treballar. Si no treballes, no tens diners. Si no tens diners, no pots viure. Aleshores? L’optimisme és el consol dels brètols. Els fets parlen per si sols, sense diners no ets res. Quan em mori no seré res. Tot condueix al mateix final. Bom, bom, BOM.
