Vaig despertar-me sobre uns coixins tan flonjos que em vaig espantar per un instant, fins que vaig recuperar la consciència d’on era. No era pas a casa meva, sinó a un hotel de quatre estrelles, sobre uns autèntics coixins de ploma d’ànec… o d’oca. Ni tan sols m’importava. Tenia per endavant un dia molt llarg i cada cop menys ganes de llevar-me del llit. Només de pensar-hi sentia una mandra indescriptible. Però encara no estava preparada per reconèixer el veritable motiu pel qual no volia sortir d’entre els llençols.
Mentre em dirigia cap a l’hotel no podia deixar de pensar en el pas que estava a punt de fer la Marta. Ens coneixíem des de ben petites, havíem jugat, rigut, crescut, barallat i reconciliat milers de vegades. Ni tan sols el Pau, la parella de la Marta, la coneixia tan a fons. Per això me la podia imaginar en aquells mateixos instants fent voltes al llit de l’hotel. Així que vaig apressar el pas per arribar a l’habitació el més aviat possible.
Quan la Carme va arribar, jo encara no m’havia mogut del llit. Per sort o per desgràcia, ella em va fer aixecar, em va obligar a dutxar-me i va començar a pentinar-me i maquillar-me poc abans que comencessin a arribar totes les altres en tromba. Durant aquesta preuada estona d’intimitat, va insistir-me una vegada més que, si no ho tenia clar, encara era temps de fer-me enrere. Però, per poques hores. Com a bona tossuda que soc, no li vaig fer cas i tot va continuar el seu curs.
Mai no li havia dit a la Marta, però sempre que es posava nerviosa li apareixia un tic quasi imperceptible a l’ull dret. Era una tremolor molt subtil a la parpella inferior que només jo podia notar. Aquell dia, el tic va començar quan van entrar a l’habitació de l’hotel unes quinze dones entre la seva mare, les tietes, les cosines, la neboda i també algunes amigues. Qualsevol hagués dit que el seu seguici estava el triple d’emocionat que ella mateixa. Van envair-ho tot amb la seva presència, els rul·los per cabells, les mitges i els pinta-ungles de colors. La seva xerrameca imparable va fer que la Marta es quedés quasi bé muda fins que va ser l’hora de marxar.
El que recordo amb més claredat és la sensació de com m’estrenyia aquell vestit a la part de les costelles. Mentre érem al cotxe respirava amb dificultat i la Carme m’agafava la mà amb fermesa. La meva mare no parava de dir-me que alegrés aquella cara de depressió que duia. “Que és el dia del teu casament, filla meva, no del teu funeral!”, em repetia. Però quan el cotxe es va aturar davant l’escalinata principal de l’església, la sensació d’ofec es va tornar insuportable.
Tothom ja era assegut als bancs de fusta i jo em trobava a la meva posició com a dama d’honor, és a dir, a l’altar, al costat del padrí, el mossèn i el futur marit, per descomptat. Pobre Pau, encara puc veure la seva cara d’emoció i el somriure d’orella a orella. Mentre esperàvem que la núvia fes la seva entrada triomfal, vaig pensar un cop més en la nostra conversa a l’hotel. Fos com fos, jo ja li havia dit prou vegades que no calia casar-se només perquè a en Pau li fes tantíssima il·lusió. Portava anys intentant convèncer-la, amb proposicions de tota mena i, fins i tot, súpliques desesperades. Del que jo i la Marta estàvem segures és que no era ell qui sentia un desig tan gran per casar-se, sinó més aviat la seva família. Aquesta era propensa a amenaçar-lo amb quedar-se sense herència si no feia les coses “com Déu mana”. I mai millor dit, perquè ni tan sols havien cedit en què el casament fos en un jutjat.
Jo me l’estimava, a en Pau, però tot aquell assumpte del casament, que ja em perseguia des de feia quasi dos anys, havia enrarit la nostra relació fins al punt de pensar que no el coneixia. És a dir, que no el coneixia tan bé ni tan profundament com jo em pensava. De debò era més important per a ell casar-se que respectar la meva voluntat de no fer-ho? La seva il·lusió era real o fingida? Eren els diners de l’herència i les propietats de la seva família tan importants per a ell? No semblava la mateixa persona de qui m’havia enamorat quatre anys enrere. En aquell moment, mentre s’obria la portalada de l’església i ja començava a entreveure rostres coneguts, tenia més dubtes que mai.
Vaig predir el que estava a punt de passar només en veure la cara de la Marta quan va entrar a l’església. Aquell somriure massa forçat que sempre feia quan aguantava les ganes d’etzibar-li una coça verbal a algú que l’havia molestada, els dits inquiets sota les flors del ram i la tremolor de l’ull, que havia anat a més. Quan era a mig camí cap a l’altar va aturar-se de cop i volta. Es va fer un silenci sepulcral que ella mateixa va trencar amb les seves paraules. “Pau, tu sabies des del principi que jo no volia casar-me. Ni amb tu, ni amb ningú.” Dit això va girar cua amb molta dignitat i va marxar corrents per on havia entrat. Abans que ningú no s’atrevís a reaccionar, els nens més petits d’entre els convidats van començar a aplaudir com si allò fos part d’un espectacle. Aleshores tot es va posar en marxa i a mi només em va quedar protegir el pastís de noces, que sabia que era l’única cosa que la Marta lamentaria haver-se perdut.
Mentre corria per tota la ciutat i la gent que passejava em mirava sorpresa, em vaig adonar que havia pres la decisió correcta. Al cap de poc vaig arribar als afores, al mirador sobre la vall i, allà, amb les mans a la barana de protecció, em va sortir de l’ànima un crit profund i sincer. Mai no havia sentit amb tanta força el poder de la llibertat.
